viernes, 25 de mayo de 2012

"ESCRIBIR EL ARTE". FUNDACIÓ TÀPIES.








FOTOS DE LAS PARTICIPANTES DEL TALLER DEL DÍA 20 DE MAYO


El pasado día 20 de mayo de seguimos adelante, en la Fundació Tàpies, con la actividad titulada "Escribir el arte". La propuesta consiste en dedicar una mirada distinta a las obras expuestas, una mirada a través de la cual o gracias a la cual ser capaz de recrear, mediante las palabras, las historias, emociones o reflexiones que nos provocan.

En el siguiente enlace podéis ver la información y los textos de la misma actividad el día 6 de mayo:

Todavía se puede participar, pues queda una sesión antes del verano: el domingo 3 de junio, de 11h a 13h.
Para inscribirse, basta con llamar a la Fundació Tápies.

 A continuación copio los microrrelatos de las participantes del día 20 con la referencia a la obra de Tàpies que les dio lugar.
A todas ellas, gracias por su atención y su buen hacer. Y enhorabuena por los textos.


******************************************************

Microrrelato inspirado por la obra LA ZAPATILLA de A. TAPIES.


UNAS VIEJAS ZAPATILLAS

Mariana está sentada sobre una silla de tijera en el salón de la casa que va a dejar
definitivamente, a su alrededor se acumulan las cajas que irá ocupando con todo lo que
la ha acompañado hasta ahora.
No sabe por donde comenzar y mira desolada lo que fue su hogar. Allí, al lado del gran
ventanal,  está el canasto de las flores: las orquídeas que viven tan bien cerca de la luz –
necesitan poco agua-, esa planta que le regalaron hace tiempo no recuerda quien y la
otra que ella misma compró en un día feliz… Observa, quizás por última vez, cómo el
sol saca destellos iridiscentes de los cristales que cuelgan en los estantes de la librería.
Sus libros, le cuesta imaginar cuanto hay de ella en cada uno, marcan épocas enteras
de su vida y la han acompañado sin desfallecer en cada nuevo traslado. Repasa las
viejas ediciones de papel amarillento y letra apretada, algunas todavía conservan los
forros coloridos ya desgastados. ¡Qué contraste entre el principio y el fin del recorrido!:
tiempo.
Vuelve a mirar la habitación ahora claramente iluminada y poniéndose de pie decide
iniciar la tarea con lágrimas en los ojos.
AMALIA ZUASNABAR




Punt zero. Nivell nou
Amuntegament de terra. Antoni Tàpies

L’home de rostre eixut es desperta d’un llarg somni. Al voltant, cap rastre humà. Natura morta a banda i banda. S’aixeca i camina fins a una pila de terra d’argila. En aquell magma va reconeixent formes i objectes: ulls gegantins que miren amunt i el miren a ell; petjades de peus nus; mans que esgarrapen. I al bell mig aquella matrícula incrustada.
De sobte comprèn. Recorda aquell viatge feliç i un camp de blat i roselles; al fons, un sol vermellós que esclata. I el cotxe que salta pels aires.  Es toca la barba, llarga i canosa; es mira les mans, que no semblen les seves, clivellades d’arrugues. Desesperat, busca en aquell amuntegament de terra algun senyal que li parli de la dona i dels infants que l’acompanyaven.
I en un racó troba l’empremta d’un cargol que sostenia una mà petita i la traça d’un dit.

Mercè Moreno Montañés
20 de maig de 2012
Cicatrius
Parla, parla. Antoni Tàpies

La dona que obre els ulls al mig de la nit està en un llit d’hospital. Crida espantada; però el seu és un crit silenciós, buit de paraules.
A la paret, trencant el blanc, hi ha un quadre penjat. S’esforça a llegir aquelles lletres escrites al revés. Llavors es concentra en aquelles tiretes gegants amb l’esperança que amaguin les paraules que ha perdut.
D’esma s’aixeca i, un a un, va desenganxant aquells trossos d’esparadrap. De les ferides s’esmunyen rius de paraules tacades de sang.

Mercè Moreno Montañés
20 de maig de 2012

LA HUELLA

Las rocas brillantes, las sombras oscuras, el azul acero. Todo hacía presagiar que la luna estaba allí.
La última vez, sus rayos me hirieron. Mi concha nacarada bailó al son de las olas, hasta que la arena, siempre acogedora, me cubrió.
Al principio todo era silencio. Más tarde, no sé cuanto más, llegaron ruidos inquietantes. Permanecí quieta, casi tanto como los guijarros que me acompañaban.   
Hoy, la luna vuelve a estar aquí. Deseo que su luz ilumine  mí caparazón color nácar. Que su reflejo  dé a mi cuerpo  tonos iridiscentes. Ansío volver a ser la más bonita del mar.
¿Seré capaz de salir? ¿Y si me vuelve a herir?
De repente me pisotearon.
Me convertí  en pequeñas estrellas diseminadas en la arena.
Estoy condenada la oscuridad eterna.
Las huellas me impidieron ver la luna.

Basado en el cuadro Dues Formes de A. Tapies
Laura Gómez Melis                
20 de mayo de 2012


El joc de mirar en Tàpies:  “Cadira núm.1, núm. 2.
UNA MANTA

Hi havia una manta al cotxe. només una, i encara prima i polsosa, quan aquella avaria estranya els va deixar el cotxe tirat, a altes hores de la nit a prop d’un camí que suposaven lluny del seu destí.
Hi havia una manta però els perduts eren dos.  I tenien dues possibilitats: o esperar dins el cotxe que claregés, embolicant-se només les cames, o posar-se a caminar sota la llum de la lluna, buscant algun casalot aïllat
Deixant cotxe i manta de comú acord, varen escollir la segona opció. I va ser l’encertada. A la vall següent hi fumejava una xemeneia: això volia dir que allà baix hi havia vida: la dels dos vellets que trobarien, en arribar a una casa amb porta ajustada, asseguts de costat cadascun a la seva cadira de boga, amb les mans sobre la falda i les cames ben tapades amb una manta de soldat, mirant les brases del què quedava del foc a terra. Només esperant.
                                      Rosa Vila, 20.05.12

El joc de mirar en Tàpies:  “Pintors Malvats”
MIRADES

Al sanatori de tuberculosos on l’havien reclòs a les darreries de 1942 lluny dels seus, li havien prohibit pràcticament tot, menys mirar. Mirava des de la seva habitació, mirava des de sota els porxos del pati. Mirava des de la terrassa.
Mirar lluny, només mirar, des d’aquella mena de presó, de la que ja intuïa que no en sortiria mai més. En nom de la malaltia, li deien, però ell sabia que era per haver-se significat,  no el deixaven escriure, ni composar, ni pintar ni, pràcticament parlar amb ningú fora del seu metge.
Al cap de tres llargs anys, ja no sabia què fer-ne de tot el què havia anat veient. Potser per això havia començat a mossegar-ho tot. Va ser aleshores quan, al·legant un nou diagnòstic, el varen tancar  en un sanatori psiquiàtric. Allà és on, després d’aprendre a mossegar sense mirar, es va morir tot sol, escopint sang. Sense lletres, notes ni pigments.
Rosa Vila, 20.05.12

TERRA DESCONEGUDA (mirant el quadre Terra d’ombra i la Sabatilla)
La bella dama ja fa temps que reposa en una cambra amb un gran finestral, mirant el mar. A l’arc superior hi ha inscrites unes grafies que només es veuen de fora.
Hi és tancada i sola. El seu marit viu a la recerca constant d’un preuat pergamí, de contingut desconegut, on sembla haver-hi un secret.
La bella dama sap on és i calla. L’home el busca a diari. Volta delerós totes les estances ofuscat perdent sovint la sabatilla del peu dret, més petit que l’esquerre. La sabatilla és tan gran que la bella dama somia que s’hi entafora quan ell no recorda tornar-la a buscar.
Enfilada al finestral, a les nits, mira a través d’un caleidoscopi la lluna i la veu de tots colors. El pergamí és cargolat al voltant del caleidoscopi, on l’obtús del seu marit no ha buscat mai.
El contingut del pergamí que la bella dama llegeix totes les nits diu:
“Arribarà un dia un vaixell sense tripulació. Vindrà carregat d’espècies i tresors. No sabreu d’on ve i per saber-ho només us caldrà llegir la inscripció de l’arc”
La bella dama, als matins, llegeix amb un mirall lligat a una llarga canya la inscripció de l’arc del finestral  “TERRA D’OMBRA”.
La bella dama sap que el dia que arribi el vaixell fugirà tota sola cap a la preuada terra.
Isabel Borràs Latre
Diumenge 20 de maig 2012 a la Fundació Tapies.
Text sobre l’obra d’Antoni Tàpies: PARLA, PARLA
20/05/2012
Torno a ser al racó estret, enxubat. Les dues parets em guarden l’espatlla. Intimida, la foscor marró intimida. Són set. Muts m’interroguen amb la mirada. Catorze ulls que frisen per relaxar-se. Catorze mans tenses dins les butxaques. Silenci. Mudesa. Sé què volen. Intueixo el llapis amagat sota les faldilles que fa temps que no voleien; pantalons que un dia substituïren la sotana; vestits florejats que camuflen seductores mitges. L’esparadrap fa temps que silencia el desig. Els conec, crec que els conec. Saben del cert que no tinc novel·la. M’agradaria, sí, però la memòria em boicoteja, em priva de construir l’escaleta, em tanca en aquesta habitació sota el pes dels jutges que em paralitzen. Els jutges, a dins i a fora, m’emmordassen l’esforç i la constància. Em gronxen en la placidesa del relat curt, textos breus que no em delatin. Al final ha arribat l’hora: m’amenacen. Tots plegats, amb veu esquerdada, sota un cant coral fúnebre diuen: parla, parla. I amb un somriure burleta, m’aferro a l’esquerda taronja, trec l’as que els he robat de les mànigues i esborro el dibuix de les excuses. Prescindeixo del mal somni dels seus, meus, no pots no pots no pots. Escric.
Núria Pujolàs i Puigdomènech
El mercat de Me Tang
         Quan pujava cada dilluns, Mecong amunt, a buscar carbassons i naps, la xalana lliscava lleugera com una canya. De tornada, tot baixant carregada d’hortalisses, la canoa s’enfonsava pel pes i jo tirava taronges a les meves cosines que viuen a la vora esquerra. I arribava a casa perfumada de sisho i coriandre.

Assumpta Margenat
Fundació Tàpies 20/05/2012

jueves, 24 de mayo de 2012

¡OH, CAMILLE!



Quienes estuvimos ayer en el concierto que dio Camille en el Auditori pudimos comprobar que la genialidad existe, que hay magia en el arte, que la pasión se transmite y se contagia, que la vida puede ser otra cosa, que el entusiasmo es una fuente de energía y que esta artista sobrehumana tiene además un sentido del humor extraordinario y es capaz de desprender una ternura prodigiosa.
¡Oh, Camille!
Y además, generosa, oye, porque se prodigó en bises sin dudarlo. Una maravilla. Un placer. Un privilegio. 
¡Olé!

lunes, 21 de mayo de 2012

LA ORQUÍDEA Y LA TORTUGA






Ayer, en casa de una gran amiga, con Hortensia, la orquídea y Manuelita, la tortuga.
La naturaleza, qué fascinante.

sábado, 19 de mayo de 2012

RAMOS DE CLAVELES


Todas las semanas compro un ramo de claveles rojos para que me acompañen en el escritorio mientras escribo. Para que me esperen en casa cuando llego. Para que me recuerden a mi abuela todas las mañanas (es la de las flores una costumbre que he heredado de ella; le encantaban). 
Y me gusta. Cada vez más.
¿Tenéis ramos de flores en casa? 

jueves, 10 de mayo de 2012

"ESCRIBIR EL ARTE": Fundació Tàpies



El pasado día 6 de mayo tuvo lugar, en la Fundació Tàpies, una actividad titulada "Escribir el arte". La propuesta consistía en dedicar una mirada distinta a las obras expuestas, una mirada a través de la cual o gracias a la cual ser capaz de recrear, mediante las palabras, las historias, emociones o reflexiones que provocaran.
Tuve el placer de hacerme cargo de la coordinación de esos talleres, que planteé hace algunas semanas a la dirección de la Fundación, y lo cierto es que, a pesar de que mis expectativas eran muy buenas, los participantes superaron en gran medida mis ilusiones. Como veréis, sus relatos se construyen de un modo intenso, a partir de la tensión narrativa y sin olvidar la relación, ya sea visual, ya sea emocional, con la imagen que les dio lugar.
Llama la atención el parecido o proximidad de temas o atmósfera que encontramos en los microrrelatos escritos a partir de la misma obra.
Las pautas que se dieron a los participantes fueron mínimas: apenas una guía para organizar o estructurar sus relatos, apenas una aproximación a la idea del arte como un viaje hacia la imaginación propia, hacia la sensación propia, es decir sin intentar adivinar la del artista.

La experiencia fue realmente positiva.
Para quienes sientan interés por participar en alguna de estas sesiones, hay dos programadas para antes del verano: el domingo 20 de mayo, de 11 a 13h, y el domingo 3 de junio, en el mismo horario.
Para inscribirse, basta con llamar a la Fundació Tápies.

Felicidades a todos los participantes por su valentía, su imaginación y su sensibilidad. No cabe duda de lo que digo se demuestra con el resultado. A continuación copio los microrrelatos de algunos de los participantes.



HA LLEGADO EL MOMENTO

Me llamo Jack, nací en Londres aunque a mi avanzada edad, ya soy incapaz de acordarme cuándo.
Es hoy, en este día de invierno, quizás el más gélido que nadie recuerda, que he decidido dejar esta nota a quien la pueda encontrar.
Soy incapaz de saber porque decidí empezar a matar, esas heridas que infringía a mis víctimas, no eran más que las heridas que yo sufrí durante años.
Cada corte, era un corte en mi alma, que intentaba parchear y cubrir para olvidar en el monstruo en el que me había convertido.
Nunca pensé al comenzar este macabro camino que la vida me tenía reservado este final. Hoy he decidido dejar de matar, no porque todo mi negro sufrimiento se haya apagado dentro de mi, solo porque ya nada cambiara mi destino y por esa razón he decidido irme, escapar definitivamente de esta ciudad y perderme en algún lugar lejano, muy lejano, donde el olvido de toda la gente llegue a convertirse en mi ultimo pensamiento, cuando la pálida sonrisa de la muerte me venga a encontrar.

Iolanda Barnola
* inspirado en la obra PARLA, PARLA d’Antòni Tàpies.


PARLA, PARLA
  
Parla, parla!, escoltava que em deien des de fora. 
Parla, parla!, cridaven amb insistència, i amb un to que a mi em semblava cada vegada més i més exaltat.
 L'ascensor, del qual jo era l'únic ocupant en aquells moments, s'havia aturat just entre l'aparcament i el vestíbul del bloc de pisos on vivia, i els veïns, coneixedors de la meva extremada claustrofòbia, em feien palesa la seva inquietud.
 Parla, parla! aviat et treurem!, insistien una i altra vegada amb vehemència.
 Jo, absolutament col·lapsat per l'angoixa, era incapaç d'articular cap mot, ni que fos un monosíl·lab.
 Parla, parla! digues el que sents! el primer que et passi pel cap! relaxa't! respira a fons!, seguien cridant amb l'ànim d'ajudar-me.
 Tot just un instant abans que el llum de la cabina s'apagués, només vaig ser capaç d'escriure amb els dits al vidre de la porta, totalment entelat pel baf de la meva respiració, ARBMO'D ARRET, terra d'ombra, però aleshores ja ningú ho podia llegir.  
  
Marià Martín
* inspirado en la obra PARLA, PARLA d’Antòni Tàpies.


†ASIA  PENE†RADA
La noche †aná†ica ha a†acado los úl†imos alien†os de †asia, y su habi†ación, decaden†e, no le es hospi†alaria. Son y cuar†o, el alba invernal asoma †ras la ven†ana. El espejo del cuar†o de baño no mues†ra una realidad †ransparen†e, sino unos labios despin†ados sin suer†e. Hos†il, †eresa, mujer de immaculada belleza a†emporal y porcelanosa, acecha la guarida ravalera. El ultimá†um es†á en los pies desgas†ados de †asia. †eresa le pisa los †alones. Desesperación caden†e, frus†ración colmada que †ransciende el conflic†o in†erno. †asia simplemen†e empezó pin†ándose los labios, un hecho inocen†e que en la ac†ualidad no es irreveren†e, que ha desa†ado la si†uación presen†e. †res minu†os han sido suficien†e †iempo para plan†earse recurrir al puer†o de en†rada y de par†ida. De en†rada de una frus†ración y de †eresa †iránica. De par†ida de una pin†ura desencadenan†e de que †eresa rap†e a †asia. Pun†o de encuen†ro †rasero que permi†e la unión de †asia decaden†e y †eresa pene†ran†e. ¡Buena suer†e!
Jesús Sanz
* inspirado en la obra DÍPTIC DE VERNIS,  d’Antòni Tàpies.



RES NO ÉS PER SEMPRE
Segurament l’estiu passat, un dia al capvespre, passejaven plàcidament agafats de la mà per la vora del mar, del seu mar.
L’Helga i el Nil ja feia uns anys que es coneixien, havien coincidit al curs de cant la tardor del 2002, i desseguida van congeniar: Ell més tímid, ella un volcà, compartien l’avidesa del saber, del conèixer, de viure.
Van decidir que aquell dia farien el seu ritual, el seu casament particular. No quedava gairebé ningú en aquell racó que s’havien fet tan seu. Van trobar els dos cargols de mar, símbol de la seva unió, i les van enterrar a la sorra lentament i ben aprop. Cadascú va escriure el seu desig de manera molt solemne: “T’estimo Nil, i vull compartir amb tu molts dels meus moments”.  El Nil, més simbòlic, va escriure una fórmula que només ells sabien desxifrar i que venia a representar la “fórmula màgica per a perpetuar aquest instant”.
Contemplant aquell ritual, van seure a la sorra, ja humida i freda, mentre veien com les onades acaparaven tota l’extensió de la seva cerimònia.
Ja era ben fosc. Van marxar i, des de la distancia i la foscor, observaven els cargols de mar ferms, resplendents. Les paraules s’havien fos dins el mar.
Emília Llambrich
*      * inspirado en la obra DUES FORMES d’Antòni Tàpies.
*       
*      SUEÑO DEL 65240
No recordaba cuándo empezaron aquellos sueños. Viktor llevaba en aquel campo de concentración suficiente para considerarse un superviviente. Pálido, escuálido,  solo sus ojos negros resaltaban en su rostro. Su pasión por la jardinería y la simpatía de uno de sus guardianes, le permitía cuidar con esmero un pequeño jardín dentro de aquel lugar de dolor como aquel, lo cual le ayudaba a que desapareciera el frío de su alma. Las noches eran terribles entre lamentos e insomnios.
¿Por qué siempre aquella enorme zapatilla? Se preguntaba al recordar el repetitivo sueño.
Estaba su número, el que como a un animal marcaron nada más entrar, la estrella de David y desgastado otra numeración casi ilegible. ¿A quién habían pertenecido anteriormente?
Su madre, de niño, le contaba el significado que tenía para los cherokkes ese calzado. La entrega de unas zapatillas de una mujer a un hombre, significaba, fidelidad eterna y una serie de rituales que les acompañaban hasta la muerte. Ya no dudaba. El anterior propietario del que ahora era su calzado le enviaba mensajes de huida en una enorme zapatilla gigante, desde donde podría saltar vallas, controles y en dos zancadas ponerse a buen recaudo lejos de aquel lugar de horror. 
María de la Rosa

* inspirado en la obra SABATILLA d’Antòni Tàpies.


DE CUERPO PRESENTE

El sonido lejano del piano se presentía escalofriante las notas sonaban con rabia y desespero. A partir de ahora se enfrentaba a un sinfín de preocupaciones y precariedades.
Agarrada al féretro y con las uñas hincadas en las teclas consciente de la gran
pérdida sintió la extrema necesidad de levantarse y abandonar la estancia y fue en aquel momento cuando se percató de que en blanco, apareció la imagen de él y de una palabra que decía: Ahora sola.
Montserrat Enrich

Descripción: https://mail.google.com/mail/images/cleardot.gif* inspirado en la obra CARTÓ AMB T NEGRA d’Antòni Tàpies.

L’ESPARDENYA DE L’ÀVIA
L’espardenya de na Maria era blanca i tenia la sola de fibra d’espart. Recordava les cases dels pobles de costa, i a les barquetes petites que de nit es lligaven al port. L’espardenya empordanesa que calçaba el seu peu dret lluïa una petita gavina que ella mateixa havia brodat.  Esperdenyeta de catalaneta, de la Creu Roja del Mar.
– Guaita, guaita quan passeja, quin goig que fa na Maria! -
Espardenyeta d’esbart que la duia tot de dret a la plaça del poble a ballar sardanes i a moure els pits amunt i avall. Espardenyeta marinera que l’encaminava a sa platja a menjar peretes d’aigua de Sant Joan. Esperdenyeta que l’enfilava a omplir garrafes ben fresques a la Font de Dosrius. Espardenyeta de llaçades salvatges i vetes negres, que estiuejava presumida a conjunt del seu cabàs. Espardenyeta voladora que trencà el vidre d’una finestra i passa arran d’un tal Ramón que en aquell precís moment, caminava descalç i sol per casa seva. 
Elena Montes
* inspirada en la obra SABATILLA d’Antòni Tàpies.
PARLA, PARLA
Elisa enmudeció por decisión propia un setiembre, a la edad de nueve años. Encintó su boca, pequeña y nerviosa, y dejó de hablar. En ese silencio, buscó a sus padres, sentados en la tercera fila de una hilera de butacas de plástico, él vestido con traje y corbata, ella ataviada con los pendientes de perlas de río y un ramo de rosas rojas encima de su falda gris. Elisa levantó el brazo, en un gesto tan sereno que al instante aparentó una edad que en absoluto le correspondía. Entre el violín y ella había un arco. Un puente colgante, suspendido. Dos puntos, una recta. El arco era blanco como el silencio de esa pequeña orquestra que aun no había empezado a tocar. Blanco, como la música, blanco, como su boca.
Elena Montes
* inspirada en la obra PARLA, PARLA d’Antòni Tàpies.

L’AMOR DE LA LLUNA
La lluna és rodona i de color de plata. Brillant, joguenera i feliç. A vegades el sol la pinta de colors més ataronjats, però a ella li agrada ser blanca i lluent. De lluny sembla llisa i perfecte, però està solcada de muntanyes i valls.
La lluna des del cel veu tota la terra. I des de la terra, la gent la mira i la segueix. La gent s’enamora amb ella, la lluna se sent estimada per tothom.
Cada nit quan surt de darrera les muntanyes veu tots els pobles i ciutats. La lluna surt des de darrera una de les muntanyes més altes i es mou lentament fins a la del costat, molt més baixa. El camí dura poca estona, per això la gent l’aprecia tant. És una bellesa efímera, de cada dia, però de durada curta.
Des de fa un temps la lluna ha descobert el racó del planeta que li agrada més. Hi té una atracció especial, però encara no sap perquè.
Al fons de la vall, hi ha descobert un petit poble. Una agrupació de cases blanques i senzilles. Ha observat la seva gent, i veu que són feliços. La lluna, cada nit els visita per saber-ne el motiu.
Una nit més la lluna surt de darrera de la muntanya, toca totes les cases i arriba a la platja: sorra fina i aigua salda. Com és que fins aquell moment no l’havia vista? Quin tros de terreny més estrany. La lluna a poc a poc s’acosta a l’aigua. I de cop es toquen, es besen suaument, i de cop nota una fredor a cada una de les seves muntanyes i valls. Tot s’omple d’aigua.
Però ella està trista, sap que ha de marxar altre cop i no vol deixar d’observar aquell paisatge. Què pot fer per quedar-s’hi sempre i tocar cada dia aquesta aigua? Vol quedar fixada entre la sorra i l’aigua, i cada nit tornar-se a banyar. Com ho farà?
Al final decideix dibuixar-se, un tros d’ella només, la mitja lluna marcada sobre la sorra i cada onada del mar d’aigua salda la banyarà.
Estel Armengol

* inspirada en l’obra DUES FORMES d’Antòni Tàpies de 1999.

miércoles, 9 de mayo de 2012

LECTURA: MIÉRCOLES 16 DE MAYO



Foto de Flavia Company tomada por Laura Zorrilla.


LECTURA DE "VOLVER ANTES QUE IR", MIÉRCOLES 16 DE MAYO EN LA SALA SAGARRA DEL ATENEU DE BARCELONA (C/CANUDA, 6). A LAS 19:30h.


domingo, 6 de mayo de 2012

TALLER FAMILIAR EN LA FUNDACIÓ TÀPIES


Cuento de Lucía, Clara y Olga, escrito por Lucía.

El dibujo de Clara
El dibujo de Olga (madre de Lucía y Clara)





********************************************************************************

El dibujo de Mireia (madre de Laura e Irene)
El cuento de Irene, Laura, Arturo y Mireia, escrito por Irene.
El dibujo de Laura

El dibujo de Arturo (padre de Laura e Irene)
*******************************************************************************


Éste es el cuento y los dibujos, en siete escenas, de "La verdadera historia del laberinto de Horta", de María, Jon, Ángeles y Enrique:




*********************************************************************************



Este pasado sábado día 2 de mayo tuvo lugar, en la Fundació Tàpies, el primer taller familiar titulado "Escribir el arte". 
Fue una experiencia realmente divertida y gratificante.
Me gustaría decir, sobre todo, que admiro de un modo incondicional a las familias que eligen divertirse con sus hijos en lugar de mirar cómo se divierten. Que se esfuerzan por ayudarlos a aprender y por disfrutar con ellos de ese aprendizaje. La recompensa es mayúscula. (Además, debo decir que los mayores se lo pasaron requetebién dibujando). Admiro a quienes se entregan al diálogo con los peques, a quienes buscan la complicidad y el modo de ayudarlos, mediante el juego, a sensibilizarse con el arte, la literatura, la actividad creativa e intelectual.
La experiencia consistía en tomar como referencia alguna o algunas de las obras de Tàpies que en estos momentos se encuentran expuestas en la Fundación y, a partir de ellas, elaborar un cuento. Niños y mayores se pusieron manos a la obra y hubo risas, emociones y mucha, mucha imaginación. Un éxito. Repetiremos.

*********************************************************************************

Aquí el enlace con el blog de la Fundació Tàpies, donde pueden verse las obras que inspiraron los cuentos:

viernes, 4 de mayo de 2012

EL PRINCIPITO




La casa parisiense de subastas Artcurial ha hallado dos páginas inéditas
de El principito, el cuento clásico del escritor francés Antoine de
Saint-Exupéry (1900-1944). Los textos, casi ilegibles, fueron descubiertos
entre varios manuscritos que un coleccionista envió a la casa para que
fueran tasados. Las dos hojas han sido valoradas en más de 65.000 dólares
(unos 50.000 euros) y saldrán a subasta el 16 de mayo. En el paquete de
manuscritos entregados a la casa de subastas también estaban 121 páginas
del libro Piloto de guerra (1942), estimadas en 250.000 euros.

Las páginas son del mismo material que Saint-Exupéry utilizó para el
original de El principito, un papel americano habitual durante la Segunda
Guerra Mundial, por lo que los expertos las sitúan en 1940 o 1941. La
primera de las dos hojas, amarillenta y con varias tachaduras, contiene
variaciones de los capítulos 17 y 19 del libro. En la segunda el autor
introdujo a un personaje desconocido: el primer hombre que el protagonista
encuentra al llegar a la Tierra. Según uno de los responsables de
Artcurial, Olivier Devers, han decidido llamar al nuevo personaje "el
crucigramista", ya que se encuentra buscando una palabra de seis letras
que significa "gargarismo", según se puede apreciar en el diálogo que
mantiene con el Principito en el texto inédito. La solución al enigma no
se encuentra en el texto hallado, aunque los expertos de la casa de
subastas creen que la palabra que busca el hombre puede ser "guerra".

Devers ha declarado que "al descifrar la ilegible escritura de estas dos
páginas", se dio cuenta de que se trataba de un pasaje de El Principito.
En el texto se menciona varias veces al personaje

Es la primera vez en 70 años que se descubre material desconocido de este
clásico de la literatura mundial, la historia del aviador perdido en un
desierto que se encuentra con un niño triste. El manuscrito original,
conservado en la biblioteca Pierpont Morgan de Nueva York, fue donado por
el escritor a la periodista neoyorquina Silvia Hamilton Reinhardt, amiga
de su traductor, cuando se disponía a viajar a África en 1943. Un año
después, el aventurero Saint-Exupéry desaparecía para siempre mientras
volaba con su avioneta.


http://cultura.elpais.com/cultura/2012/05/04/actualidad/1336130508_600561.html

Aquñi dejo mis artículos más recientes aparecidos en La Vanguardia. Espero que los disfruten. :-)